AGRAIMENTS
AGRAIMENTS A TOTA LA COMUNITAT EDUCATIVA.
Avui, 12 de març, fa un any d’un fet sense precedents. Avui fa un any que ens van tancar les escoles a tota Catalunya.
Al migdia, ja sortia als mitjans de comunicació el tancament imminent, però al centre no teníem cap comunicació oficial. Passades les hores, i abans que acabés la jornada lectiva de la tarda, ens arribava un correu de Direcció General d’Educació , on ens feien saber que la situació a nivell sanitari havia arribat a uns límits preocupants i, per tal de controlar el contagi i la transmissió del virus, es veien obligats a tancar les escoles.
Aquell dijous, vam haver de recollir a corre- cuita, ens vam acomiadar dels alumnes, “per dues setmanes….”. Imagineu, aquesta era la idea inicial, la qual es va transformar en quatre mesos i mig, ja que no les vam poder obrir fins al mes de juny.
Al llarg d’aquests mesos, ens vam haver de buscar entreteniments diversos: fèiem pastissos, esport, jugàvem, rèiem, però també ploràvem….. van ser dies i mesos molt difícils pels quals, ningú ens havia preparat i pels quals tampoc hi veiem un final proper. La sensació d’incertesa creixia per moments.
A l’escola, des de casa, intentàvem donar-vos la poca informació que anàvem rebent a comptagotes. Van haver setmanes que anàvem a correu diari i fins i tot, dos.
Al principi, tot ens sonava molt llunyà, però els dies anaven passant i tothom teníem alguna persona propera ingressada per la Covid i, en el pitjor dels casos, alguna persona que havia marxat per sempre.
Molts de nosaltres, vàrem tenir la sort de poder teletreballar, altres van perdre la seva feina i d’altres, herois i heroïnes dels serveis assistencials, que es disposaven dia a dia a ocupar els seus llocs de treball per tal que la vida continués en una ciutat fantasma.
Durant aquest període de tancament, les/els docents ens vam haver de reinventar: classes online, reunions per videoconferència a dojo. Les educadores de la llar muntaven vídeos casolans, per tal que els peques no perdessin el contacte visual… molts i molts esforços… i les famílies? Què dir de les famílies? Les mares, els pares,les/ els germans/-es grans… vau haver de fer de mestres, de professors i professores de secundària. Participàveu en les vídeo trucades, en les classes on line, ens vam haver de familiaritzar d’un dia per l’altre amb entorns que ens sonaven estranys com:
zoom, Edmodo, Clasroom, Meet … a banda d’haver de teletreballar o, en cas del serveis essencials, treballar fora de casa i fer trencaclosques, per tal de poder deixar les/ els fills/-es a casa, amb alguna persona acompanyant…..
Un any després, seguim amb la mateixa sensació d’angoixa però amb les mateixes ganes de treballar i amb l’esperança de recuperar la nostra vida anterior.
De tot s’aprèn en aquesta vida i aquesta situació ens ha ensenyat moltes coses. Però la més important és quan vam trobar a faltar les rialles, els
plors i les carones dels infants i dels adolescents, que són el nostre motor i la nostra raó de ser com a escola.
El que sí que ens ha quedat, és un gran missatge per als nostres alumnes, grans i petits, que han estat uns veritables campions que s’han adaptat millor que ningú a les noves circumstàncies…… Mascaretes, gel a dojo, PCR’S, confinaments……. Gràcies a les mares, pares, avis i àvies, germans i germanes……. famílies de L’ESCOLA ALOMA en general per la vostra comprensió i suport. Gràcies a l’equip docent que formeu part de l’escola, pel vostre esforç i dedicació, extra.
Sempre al vostre costat, a les bones i a les no tan bones….
Gràcies per ser-hi, per compartir i per aconseguir aquesta unió, FAMÍLIA/ESCOLA.
JUNTS SOM MÉS FORTS!!!!!
